26/12/09



EL MAL DE LES FLORS/EL MAL DE LAS FLORES


Ana Rosa Bustamante Morales




A meitat de la soga
he corregut a temps
sense pensar
que malgrat tots els refilets
el silenci de les ciutats
sotmetran la meua pau.




En mitad de la soga
he corrido a tiempo
sin pensar
que a pesar de todos los trinos
el silencio de las ciudades
someterán mi paz.



Cap per amunt miola
la mamífera nit
i jo et perseguesc i m’engoleixes
sense pietat.




Boca arriba maúlla
la mamífera noche
y yo te persigo y me engulles
sin piedad.


Entre albes i albes
el seu aire fresc
llepant la funda
dels somnis
que voldrien volar.




Entre albas y albas
su aire fresco
relamiendo la funda
de los sueños
que quisieran volar.


Entrevist al nocturn
Carrer musita un grill
Estés entre joncs muts
Tots dos
Se’ns acosta
El cel estrellat
Per a esclafar-nos
La desil·lusió.




Entrevisto en la nocturna
Calle musita un grillo
Tendido entre juncos mudos
Los dos
Se nos acerca
El cielo estrellado
Para aplastarnos
La desilusión.


L’espina dol al capciró
com si fóra el meu cor.




La espina duele en la yema
como si fuera mi corazón.




Escombrada garba
inútil
aixafada escriu
amb prou feines la seua fi.




Escombrada gavilla
inútil
aplastada escribe
a duras penas su final.


Sense treva ni tan sols  
circular la meua sang en la teua sang
com una sola flama
que s’extingeix sola.




Sin tregua quisiera
circular mi sangre en tu sangre
como una sola llama
que se extingue sola.


En trasquiló penja el meu cap
d’una llum llampeguejant
de la burla acosa
acusa la tenebrosa bufetada
al moribund.




En vilo cuelga mi cabeza
de una luz relampagueante
de la burla acosa
acusa la tenebrosa bofetada
al moribundo.


Fresa magistral
Per a restar en la teua memòria
La gràcia finita
De la meua generosa intenció.




Desova magistral
Para quedarme en tu memoria
La gracia finita
De mi generosa intención.


Enorme ocell
Que la seua llàgrima vessa en ple vol
I sembla ploure amb sol.


Enorme pájaro
Que su lágrima vierte en pleno vuelo
Y parece llover con sol.


La riallada fereix
Rient ens confirma
Que la mort és una dentegada
Que sempre venç.




La carcajada hiere
Riente nos confirma
Que la muerte es una dentellada
Que siempre vence.


Plagat mestratge
del segle llosc
la foguera ens crema
els parracs.




Llagada maestría
del siglo lerdo
la hoguera nos quema
las pilchas.



Abatut l’he vist

i li he vist el seu rostre triomfant


mora en la seua façana
que tria íntegre.




Abatido lo he visto
y le he visto su rosto triunfante


mora en su fachada
que elige íntegro.




Llengua cega de les meues raneres
moribunda sexuada
així esperaré la llum.




Lengua ciega de mis estertores
moribunda sexuada
así esperaré la luz.


La fam és la gàbia
del món
Miserable llibertat
De negra nit mesquí aire.




El hambre es la jaula
del mundo
Miserable libertad
De negra noche mezquino aire.


Picardeja com la lluna
les rosades ombres d’estranys
horts
nacrat llavi agitant-se
entre els meus vestits
floreix invisible càncer
esquerp abandó
dels pobles innocents
del món sense llum.




Merodea como la luna
las rociadas umbras de extraños
huertos
nacarado labio agitándose
entre mis vestidos
florece invisible cáncer
torvo abandono
de los pueblos inocentes
del mundo sin luz.


Ossera d’aigües veloces

ossera d’assedegats sense fe
clamen per la vida
...


Osario de aguas veloces
osario de sedientos sin fe
claman por la vida
o por la muerte
o por la inconsciencia
de estar solos.


Ínfima fissura
que va per una boca
que no crida els seus odis.




Ínfima fisura
que va por una boca
que no grita sus odios.


No li he mostrat  les meues escates
perquè m’estime
abans del trenc d’alba.




No le he mostrado mis escamas
para que me ame
antes del amanecer.


Els enderrocs ens cobreixen
i hem defugit
el desenllaç definitiu
la síl·laba aqueix exabrupte
fònic
que és tromba brava
en aqueixa sina ingènua.




Las ruinas nos cubren
y hemos esquivado
el desenlace definitivo
la sílaba ese exabrupto
fónico
que es tromba brava
en ese seno ingenuo.


Olor hi ha en la meua esquerda fosca
Pot ser un déu avergonyit
Com jo jau
Entre les tombes
I cenotafis que en acabant
Aniran a la fossa comuna
Amb la seua esperança celestial.




Olor hay en mi grieta oscura
Puede ser un dios avergonzado
Como yo yazgo
Entre las tumbas
Y cenotafios que luego
Irán a la fosa común
Con su esperanza celestial.


Aqueix cànter ha aixoplugat
els pètals entre les seues fredes
concavitats entre larves
decantades al fons.




Ese cántaro ha cobijado
a los pétalos entre sus frías
concavidades entre larvas
decantadas en el fondo.


He vagarejat per les rotondes
Tumultuoses
Ensordida
I la roïnesa imperdonable
De la desídia.






He ambulado por las rotondas
Tumultuosas
Ensordecida
Y la ruindad imperdonable
De la desidia.


La llum ens obri els ulls
i ens tanca la respiració.




 La luz nos abre los ojos
y nos cierra la respiración.



Feroç buit a on anar sense rumb,

de pressa i sol,
pels imprecisos carrers mig foscos
de la tarda tarda. 




Feroz vacío donde ir sin rumbo,
de prisa y solo,
por  las imprecisas calles semioscuras
de la tarde tarde. 

23/11/09

de Vita Clamavi



I


Roca submergida/
entre corrents /
perviu inclinada als designis,/
sobreataquen els seus sòls,  /
la  pal·lidesa perpètua es confon/ 
amb la seua lúcida agonia, /
torns /
que delaten les/
voladisses remors d'aquelarres i mal pas 
fet,/
resplendeixen des del foc /
remissos ulls clavats en les urnes./
No porta segell en el polze dret /
és de pols i costella /
tatuada /
escanyada en el pantà/
i un cant atziac l'articula/
fins hui ambigua ploma./
Seca la humitat en les seues esquerdes/
fil que no arribà al mar, /
i suporta una espina /
en el seu ventre infinit/
acull vaixell, /
de muda veu./
Els ocells es posen com si foren branca/
respiren i s'enfilen als seus cabells, /
espera la llavor que brotarà dolça /
en el seu somni, /
un pergamí sagnat./





I


Roca sumergida
entre corrientes
pervive inclinada a los designios,
sobreatacan sus suelos, 
la  palidez perpetua se confunde 
con  su  lúcida agonía,
turnos
que delatan los
voladizos rumores de
aquelarres  y mal paso dado,
esplenden desde el fuego
remisos ojos clavados en las urnas.
No lleva sello en el pulgar derecho
es de polvo y costilla
tatuada
estrangulada en el pantano
y un canto aciago la  articula
hasta hoy ambigua pluma.
Seca la humedad en sus grietas
hilo que no llegó al mar,
y soporta una espina
en su  vientre infinito
acoge  vasija,
de  muda voz.
Los pájaros se posan como si  fuera rama
respiran y se engarzan a sus cabellos,
espera la simiente que brotará dulce
en su sueño,
un pergamino sangrado.

6/8/09

Cúpules



Comprova què et faria
en un repetjó
de brosses
humitejades per la pluja,
com t’afonarien els meus torrents!

com els meus rampells mosseguen!

Em faria rabenta
gasela buscant amagatall
i diamants et lliuraria,

la meua llepada passejaria pel suau
borrissol de les teues cuixes,

et faria por la meua àvola escomesa
O en respirs vindries esbrocant-te
cap als meus insospitats pinacles.

Deslliga el teu cor
cúpula d’arbre reci i la meua temptació terrenal
t’alletaria enmig d’encisos
per a tornar la memòria exhausta
de
vestigis
lluminària encesa els somnis dormits.

Deslliga la rutilant vesta que em cobreix
i dreçaràs les fonts numinàries
ejaculant l’oasi
en aquesta tardor
defugida

de la breu agonia
____________________________________

Cúpulas

Comprueba qué te hiciera
en un repecho
de brozas
humedecidas por la lluvia,
¡cómo te hundieran mis torrentes¡

¡cómo mis arrebatos muerden¡

Me hiciera rauda
gacela buscando guarida y
diamantes te entregara,

mi lamido paseara en el vello
suave de tus muslos,

te asustara mi aviesa embestida o
en respiros te vendrías desbocando
hacia mis imprevistos pináculos.

Desanuda tu corazón
cúpula de árbol recio y mi terrena tentación
te amamantara entre hechizos
para volver la memoria exhausta
de
vestigios
en encendida luminaria los sueños dormidos.

Desanuda la rutilante veste que me cubre
y erguirás las fuentes numinosas
eyaculando el oasis
en este otoño
soslayado

de la breve agonía

13/6/09

Corall

T’estime el que cobreix el mar la terra
el sobrevol del teu cos
l’ala mesquina de la teua costella,
la dolça, la perfecta, la invisible,
la que traça el meu pit i em tempera.
Et vull al meu llençol, així, estesa.
sé que no sóc primavera
ni oronella fa estiu al meu cos,
puc donar-te el meu negre plomatge
en una platja sense empremtes.
Et donaré totes les nits del temps
un riu que pot llepar el seu llit al teu cos.
La meua gota fràgil del seré que ja olore,
el meu mugró, el meu maluc,
els nius de la meua existència.
No et preocupes dels silenciosos camins
Continua aletejant damunt dels meus cels,
Besa els meus trèmuls vaivens,
les ales del vent,
car et demane i desespere, perquè
la teua veu tradueix des del meu pèl
fins als meus peus
un corall
i
t’espera davall d’un oceà.


Coral

Te amo lo que cubre el mar la tierra
el sobrevuelo de tu cuerpo
el ala mezquina de tu costilla,
la dulce, la perfecta, la invisible,
la que traza mi pecho y me tempera.
Te quiero en mi sábana, así, extensa.
sé que no soy primavera
ni golondrina hace verano en mi cuerpo,
puedo darte mi negro plumaje
en una playa sin huellas.
Te daré todas las noches del tiempo
un río que puede lamer su cauce en tu cuerpo.
Mi gota frágil del sereno que ya huelo,
mi pezón, mi cadera,
los nidos de mi existencia.
No te preocupes de los silenciosos caminos

sigue aleando sobre mis cielos,
besa mis trémulos vaivenes,
las alas del viento,
pues te pido y desespero, porque
tu voz traduce desde mi pelo hasta mis pies
un coral
y
te espera bajo un océano.

Orfebre

Encara canten els temps
que envelleixen
i perdem la seua caritat
com una vella moneda relluent
roda a l’albelló.
S’esgoten les dues notes d’aquest cant
que he hibernat entre les teues articulacions
en el torn èrtic dels teus exilis.
Furiosa la meua agra constel•lació
on desembarques el teu licor fi que embriaga els meus déus,
aleshores, els nostres galops alcen
el seu himne desenfrenat.

Encallat a les meues cuixes
el teu paradís desboca matinades,
sedegosa carnívora fembra busquí Arcàdia,
prolix joier per a pedra explosiva
orfebre que esculpesca i s’enjogasse.

Desfloració repetida venta els meus pits
damunt de la vèrtebra,
joia
la teua majestuosa labor.

Orfebre

Aún cantan los tiempos
que envejecen
y perdemos su caridad
como una vieja moneda relumbrosa
rueda a la alcantarilla.
Se agotan las dos notas de este canto
que he hibernado entre tus articulaciones
en el turno yerto de tus exilios.
Furiosa mi agria constelación
donde desembarcas tu licor fino que embriaga a mis dioses,
entonces, nuestros galopes alzan
su himno desenfrenado.

Encallado en mis muslos
tu paraíso desboca madrugadas,
sedienta carnívora hembra busqué Arcadia,
prolijo joyero para piedra explosiva
orfebre que esculpa y demore.

Desfloración repetida abanica mis pechos
sobre la vértebra,
regocijo
tu majestuosa labor.

EL MAL DE LES FLORS / EL MAL DE LAS FLORES Ana Rosa Bustamante Morales A meitat de la soga he corregut a temps sense pensar que...