23/11/09

de Vita Clamavi



I


Roca submergida/
entre corrents /
perviu inclinada als designis,/
sobreataquen els seus sòls,  /
la  pal·lidesa perpètua es confon/ 
amb la seua lúcida agonia, /
torns /
que delaten les/
voladisses remors d'aquelarres i mal pas 
fet,/
resplendeixen des del foc /
remissos ulls clavats en les urnes./
No porta segell en el polze dret /
és de pols i costella /
tatuada /
escanyada en el pantà/
i un cant atziac l'articula/
fins hui ambigua ploma./
Seca la humitat en les seues esquerdes/
fil que no arribà al mar, /
i suporta una espina /
en el seu ventre infinit/
acull vaixell, /
de muda veu./
Els ocells es posen com si foren branca/
respiren i s'enfilen als seus cabells, /
espera la llavor que brotarà dolça /
en el seu somni, /
un pergamí sagnat./





I


Roca sumergida
entre corrientes
pervive inclinada a los designios,
sobreatacan sus suelos, 
la  palidez perpetua se confunde 
con  su  lúcida agonía,
turnos
que delatan los
voladizos rumores de
aquelarres  y mal paso dado,
esplenden desde el fuego
remisos ojos clavados en las urnas.
No lleva sello en el pulgar derecho
es de polvo y costilla
tatuada
estrangulada en el pantano
y un canto aciago la  articula
hasta hoy ambigua pluma.
Seca la humedad en sus grietas
hilo que no llegó al mar,
y soporta una espina
en su  vientre infinito
acoge  vasija,
de  muda voz.
Los pájaros se posan como si  fuera rama
respiran y se engarzan a sus cabellos,
espera la simiente que brotará dulce
en su sueño,
un pergamino sangrado.

No hay comentarios: